-Doneu-me la mà, germana meua.
Fóra, tal vegada, l'angoixosa fermesa amb què em parlava, el distingit i seriós to o l'usual registre formal de la classe a què pertanyem, la que va ordenar als meus músculs moure's. La meua palma es va col·locar automàticament en el dors de la seua mà i a l'instant va començar a acaronar-la, com qui treu lluentor a un tresor, a una peça d'or del què pensa traure'n profit. Somrient lleugerament, començà a caminar. Amb ulls ben oberts i mirada cega, el vaig seguir jo. Acte seguit vaig sentir com onejava el vestit sobre el meu cos. M'estava movent. Ni dolença ni plaer sentia. No era més ama de la meua voluntat i el meu cos que el meu reprensor. La feixuga tela roja ballava a cada moviment. La part superior, rígida. La faixa, del mateix carmí, pressionava encara més el meu lànguid cor. Diverses dotzenes de xicotetes pinces i passadors m'arreplegaven el cabell, estirant cap arrere, evitant qualsevol signe de flaquesa. Tot en mi pareixia estar disposat pel meu acompanyant, a fi que mantinguera, si no la meua ànima, sí el meu cos dreçat. Durant una fracció de segon, un instant congelat en els temps que ningú recordarà com jo, les meues pupil·les van cobrar vida. Vaig travessar amb la mirada el meu acompanyant, després els convidats i finalment vaig arribar a la finestra. Un parell de teles que mai havia vist penjaven als costats. Però el marc, la forma i l'exterior eren idèntics. Un record va desdibuixar les cadires ordenadament disposades, l'estora impecable davall els meus peus i la resta de mobles luxosos de la sala. Es va endur els llums daurats d'aranya que queien del sostre. Tot el món es va esvair. Menys jo. I una xiqueta acabada d'aparéixer que, descalça i en roba de dormir, cabellera onejant al vent, mirava per la finestra la neu acabada de caure, verge. Infant era jo llavors. Però res més era igual a este moment. Humits i clevillats per venes són ara els meus ulls, l'ombra de la pura i oberta mirada de la xiqueta. Secs són els meus llavis i, encara que enardits per pintures, no es comparen als de la nena. I si bé amb el seu cabell esvalotat i enfurit, més feliç és que atrapant-lo amb accessoris, passadors i pinces, que l’empresonen i el malmeten.
Va marcar el final del meu record l'inici del següent pas que havia de donar, anunciat pel so del tacó. La sala d'actes va restaurar la seva aparença. La pressió en la meua mà va tornar, així com els convidats vestits de gala. La impassible fletxa dels meus ulls va apuntar al front. Davant de la gran i apagada ximenera, sobre una taula exòtica, relíquia familiar, s’hi trobaven un paper i una ploma. La ploma de l'avinença. El remei de la meua família, l'espasa del meu assassí. Pareixia que plorava per mi, la tinta. Que crepitava el foc de les espelmes en to fúnebre en el meu honor. Que desitjava l'estora fer-se infinita per a no permetre'm mai arribar fins al seu final. Que agitava el vent la casa, volent-la afonar per salvar la meua vida. Puix que la firma acabaria amb la meua llibertat. Em separaria de la persona que havia d’esposar-me per comprometre’m amb l'home que al terme de la sala, peus junts, mans a l'esquena, mig somriure, esperava la meua imminent arribada.
Si una llàgrima fugint furtiva va recórrer el meu mentó en eixe moment, degueren girar tots el rostre, perquè o ni una paraula es va dir o jo erre en afirmar tal cosa. Degué ser mentida, també, el penar del meu semblant, perquè ningú va dir res. Tal vegada, i pecant d'egoista, no s'havien adonat, no obstant això, de les raons de celebració. Però cap dels presents corregí els rumors. Ni es va manifestar en contra o a favor. Ni el meu germà, que la meua mà agafava, va amonestar aquelles criades que entre murmuris i judicis dels corredors compadien la senyoreta de la casa, que a casar-se anava amb un magnat afí al seu germà. Ens trobàvem, doncs, els tres personatges del relat, en l'auge de la història. Tots desconeixien el desenllaç, però ningú reia com a comèdia la meua tragèdia. Somriures imperaven en els rostres. Tots eren, doncs, plàcids. Tots? És sabut que la pena d'uns és plaer d'altres, i que llavors el meu patiment es convertiria posteriorment en el goig i alegria de tota la casa.
Feia estona ja que el contracte d'esposalles era davant meu, o jo davant d'ell, no ho recorde amb claredat. Marcat de tinta era ja un costat, un difuminat esborrall. A la dreta, blanc el paper incitava a ser maculat també. Però com fer objecte culpable el míser, inconscient foli?
-Escriu.
Vaig obrir els meus llavis, desconcertada en ser treta sobtadament del meu estat de deliri, però vaig sentir de nou la peremptòria ordre, murmurada amb ràbia pel meu fraternal company.
-Escriu he dit.
I en un moviment va quedar segellada la promesa d'una boda que en breu seria celebrada.
Els dies varen anar passant. El sol pareixia massa fosc, i la nit molt curta. Vaig estar rodejada de luxe i somriures, que pareixien voler donar-me allò que manca en mi. La família ho sap, ningú diu res. El silenci és la cortés resposta a les situacions incòmodes. Una realitat injustament reservada al sexe femení.
